Obre els ulls a la biodiversitat

En arribar a casa sa i estalvi després de completar els cinc dies de la ruta Cinquè Llac (a casa n’hi havia que dubtava que l’acabaria!), la meva família em va subjectar a una bateria de preguntes del tipus “quina jornada de les cinc m’havia agradat més”; “quin paisatge era el més maco”, o “quin allotjament era el més acollidor”.

Bé, per sortir del pas, vaig respondre que m’havia agradat sobretot el segon dia per les vistes que tenia sobre tota la zona. No era ni mentida ni veritat. Sí, que les vistes des d’El Cogulló són de les millors que pots tenir al Pallars – sobretot amb els voltors i milans voltejant sobre el teu cap -, però són millors que les altres de les quals vaig gaudir? Com classifiques una vista?

Després, vaig tenir temps de reflexionar una mica i vaig caure en què la resposta bona a aquestes preguntes havia de ser: “m’agradava tot a parts iguals”. No cal establir cap rànquing de tot plegat. El Cinquè Llac et porta a llocs tan diversos, amb uns contrasts brutals de colors i paisatges, i tanta varietat d’experiències, que remarcar només un lloc, poble o moment seria trair i menysprear tots els altres.

Així doncs, el record més durador que tinc és el de la diversitat que t’acompanya arreu, la qual, des de l’òptica d’un naturalista com jo, es tradueix en una varietat espectacular d’espècies de totes les classes. Més científicament, es diria que El Cinquè Llac passa per una zona que atresora una gran biodiversitat. Feliçment, avui dia ja no es qüestiona la necessitat de conservar la biodiversitat global del nostre planeta perquè ja intuïm que és positiva i beneficiosa per a nosaltres.

Tot i això, molts de nosaltres no tenim cap sensació d’haver experimentat mai en primera persona el que és la biodiversitat. Però, si fas la ruta del Cinquè Llac a començaments de juny i si vas armat d’uns prismàtics i càmera, a més a més d’una mica de paciència, arribaràs a acostar-t’hi. A cada racó de la ruta hi ha una sorpresa: comences passejant per terreny secs i càlids que recorden el Mediterrani amb les seves orquídies i papallones multicolors, per arribar a la mateix jornada a boscos de roures amb aires europeus que fan pensar en els ambients humits de les altes valls del Pirineu. I l’endemà, tres quarts del mateix: canvis abruptes d’ambients, que suposen noves plantes, aus, papallones, i, sobretot, sensacions a cada pas.

Passejar per un paisatge com el del Pallars és com visitar un gran museu d’art — oi que quan anem a un museu ens delecta la varietat d’artistes, d’estils, i de subjectes que s’hi alberga? Un museu amb només un parell de quadres diferents seria tan avorrit com un país sense varietat de flora i fauna. Conèixer el Pallars a través del Cinquè Llac, a banda de descobrir algunes de les joies naturals del Pirineu, veritablement t’obre els ulls al que és la biodiversitat, tot permetent-te palpar-la i sentir-la com a pròpia.

Vaig gaudir molt dels grans paisatges de penya-segats que davallen lluny d’on arriba la teva vista, els amples panorames de la neu als cims més alts del Pirineu, i els estols de voltors, milans, aligots i àguiles, les ombres dels quals delaten la seva presència al cel sobre teu. Però, també vaig entretenir-me als racons petits, alguns dels quals s’han declarat micro-reserves, fruit de col·laboracions entre l’Associació Marques de Pastor i el propietari, que contenen una orquídia rara o una alta diversitat de libèl·lules. A l’hora de conservar, cal pensar en el petit i el gran, el local i el global.

Michael Lockwood
Guia de natura