| Escrit per Rafael López-Monné - el 21 gener 2021

Si vols patates, no plantis kiwis

També és comprensible que en moments de necessitat un no segui gaire primmirat. De tota manera, faríem bé en mirar de posar les llums llargues, de pensar a mitjà i llarg termini què pot suposar tot això que ens toca viure. És el més sensat si es vol mirar d’aprofitar les oportunitats i evitar els problemes. No tot s’hi val.

Per començar, sembla que continuem tossudament sense prendre’ns seriosament les advertències que ens transmeten els científics respecte a l’emergència climàtica i la pèrdua de biodiversitat. Ens en fotem dels qui creuen que la Terra és plana, però ens comportem de manera similar quan continuem negant les evidències. Els humans ens enfrontem a unes crisis de tal rellevància que poden arribar a provocar patiments immensos i, fins i tot, qüestionar la mateixa existència dels Sapiens com espècie (una denominació, per cert, que clarament ens sobrevalora).

Perdre de vista aquest context, en comptes d’aprofitar el temps per adaptar-nos-hi, no sembla gaire prudent. Volem ser a les avantguardes dels canvis o les cues? Els resultats no seran els mateixos. Val la pena recordar que, com qualsevol altra activitat, el turisme no comporta només beneficis i depèn de quin tipus i quina gestió es faci, les conseqüències poden variar molt. Tal com diu l’antropòloga alemanya Pegi Vail “el turisme, com el foc, si no el controles, ho pot cremar tot”.

Així doncs, com ens agradaria que fos el turisme postpandèmic a les zones rurals? Com ens preparem per als grans canvis que ja comencen a arribar? Quins tipus de visitants ens agradaria rebre? Com aprofitem el patrimoni de naturalesa, de paisatge i de cultura que atresoren aquests territoris sense banalitzar-lo o destruir-lo? Com fem per tal que el turisme ajudi a fixar població i evitem els seus efectes adversos? Les respostes excedeixen les possibilitats d’aquest article, si bé, es poden destacar alguns elements fonamentals.

En primer lloc, l’únic turisme socialment responsable és aquell que s’alinea amb els valors de la comunitat que l’ha de rebre. És a dir, de la mateixa manera que no invitem a qualsevol a casa nostra, tampoc els territoris haurien d’estar oberts a qualsevol turisme. Cal potenciar aquell que sigui coherent amb les visions que del futur tingui la comunitat i desencoratjar, o directament evitar les activitats que hi entrin en conflicte.

D’altra banda, la manera més eficaç d’aconseguir el públic volgut comença per disposar d’una oferta de productes coherent amb valors que poden compartir locals i visitant. Que els oferim? Com són els productes? De consum ràpid (el fast look) o lent? La muntanya és només un decorat per a divertir-se, o alguna cosa més? Quina rellevància hem atorgat a la singularitat, a la simplicitat, als sentiments, a la hospitalitat, a la responsabilitat ambiental? Queixar-se si el turisme no és el que volem, no serveix de gaire. Els pagesos ho saben molt bé, es recull allò que se sembra. Si vols patates, no plantis kiwis.

Rafael López-Monné
Geògraf i fotògraf
Professor a la Facultat de Turisme i Geografia de la URV